Diada Nacional de Catalunya

Diada Nacional de Catalunya
11 de setembre de 1977

Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

“Barcelona ya se liberó del miedo”. Aquest titular de la crònica del diari Tele Exprés reflecteix el sentit que per a molts ciutadans va tenir la impressionant manifestació coneguda com “la diada del milió”.
Va ser una jornada de fortes emocions. Aquell dia va significar per a cents de milers de persones el descobriment d'una nova forma d'expressar-se, amb llibertat, al carrer. A poc a poc s'anava perdent la por i famílies senceres participaven per primera vegada en una mobilització. Després de 39 anys Barcelona recuperava la celebració d'una data històrica.
En aquell moment, quan el futur polític es presentava incert, la manifestació havia de servir de mesura de pressió popular a favor del restabliment dels mecanismes d’autogovern de Catalunya.

Visca Catalunya!

El dia 11 es va despertar dessota un sol radiant. Als balcons penjaven multitud de banderes catalanes. Des de bon matí, el centre era un formiguer. A les Rambles desenes de parades de partits, sindicats i associacions venien tot tipus de productes relacionats amb la diada. Cotxes i motos, amb les senyeres voleiant, pujaven i baixaven fent sonar les seves botzines, immersos en un ambient del tot festiu.
La processó, per a dipositar flors davant del monument a Rafael Casanova, va ser contínua durant tot el matí. Alguns assistents, visiblement emocionats, saludaven dibuixant les quatre barres amb els dits de la mà. Mentrestant, en el Fossar de les Moreres tenia lloc un acte convocat per grups independentistes, al qual van assistir unes vint mil persones.
A la tarda, una marea humana va inundar el Passeig de Gràcia. Es palpava en l'ambient l'emoció d'estar participant en la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. Per tot arreu, en banderes, samarretes, adhesius, bufandes i gorres, predominen els colors de la senyera.
Agafats de bracet, els representants de les forces polítiques parlamentàries obrien la marxa. Es podien veure centenars de pancartes amb els lemes més diversos, que, sobretot, demanaven l’autonomia i l’amnistia. Mentre avançava la multitud, a pas lent, vers l’Arc de Triomf, els altaveus, repartits pel Passeig de Gràcia, repetien un cop i un altre un missatge gravat a l’exili per Tarradellas, rebut amb divisió d’opinions. També, en repetides ocasions, sonaren Els Segadors, i cançons de Lluís Llach, Raimon, Quico Pi de la Serra i Ovidi Montllor.

“Nit de pedres i fum”

En aquells temps, les Rambles eren l’escenari freqüent d’incidents, protagonitzats per sectors socials contraris al rumb que estava prenent la transició.
Quan la manifestació arribava a la seva fi, un centenar de joves, al crit de “Policia assassina”, va aconseguir aturar un autobús i el va entravessar al carrer, a l’alçada de Canaletes. La càrrega policíaca desencadenada va arribar a la cua dels manifestants, que en aquell moment giraven per la Ronda Sant Pere en direcció al monument a Rafael de Casanova.
Des de llavors, i fins ben entrada la matinada, tota la zona del centre fou escenari de corredisses i escenes de pànic. En una de les càrregues policíaques, Carles Gustavo Frecher Solana, de 28 anys, rebé un impacte de pilota de goma. Moria uns dies després.

Afegeix un nou comentari