La Caputxinada

La Caputxinada
9-11 de març de 1966

Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

“Amb aquest nom es coneix l’assemblea feta al convent dels Caputxins de Sarrià, amb més de cinc-cents delegats estudiantils i una trentena de convidats – intel•lectuals i professors – per l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que va tenir lloc el 9 de març de 1966. L’assemblea convertida en tancada per l’acció policial, va acabar el dia 11 amb la violenta entrada de les forces repressives. (...) La caputxinada va ser important per ella mateixa, pel que fa al moviment universitari català sota el franquisme, ja que es tractà de la culminació d’un llarg procés de lluites. Al mateix temps, el SDEUB fou un cas únic, ja que era un organisme de masses, o sigui amb una audiència i una representativitat de gairebé el cent per cent dels universitaris del moment.” (CREXELL, 1987, Pag.15)

 

Dimecres 9

Per motius de seguretat només deu persones sabien on se celebraria l’assemblea.

“A partir de les dues de la tarda, els qui havien d’assistir-hi es varen anar assabentant del pla previst, i a partir de les quatre varen començar a entrar a la sala d’actes annexa al convent els aproximadament quatre-cents cinquanta consellers i delegats de curs que havien estat elegits l’octubre anterior, així com observadors dels cursos preuniversitaris d’alguns instituts i escoles i alguns periodistes” (COLOMER I CALSINA, J. M., 1978, vol.1,  pag.229)  

Entre els intel•lectuals hi eren presents: Jordi Rubió i Balaguer, Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Oriol Bohigas, Maria Aurelia Capmany, José Agustín Goytisolo, Agustín García Calvo, entre d’altres.    

Mentre es celebrava l’assemblea, l’edifici fou rodejat per la policia. Aquesta exigia per sortir la entrega del carnet d’identitat. Davant d’aquesta situació, l’assemblea decideix restar a l’interior del convent fins la retirada de la policia. Comença la tancada.

“els assetjats es van començar a organitzar (...) Per començar s’organitzà una mena de vetllada literàrio-musical. Gràcies a un parell de guitarres elèctriques i a una bateria que hi havia a l’escenari, s’improvisà un conjunt musical amb la gent que sabia tocar aquests instruments: ells mateixos es van batejar amb el nom de “Los constituyentes” (...) Alternant amb les seves interpretacions, l’assemblea cantava tota mena de cançons modernes i tradicionals i els poetes – Espriu, Pere Quart i Goytisolo – recitaven poesies.”  (CREXELL, 1987, Pag.66-67)

Dijous 10

Es declara la vaga general a tot el districte universitari.  “A les dotze, la facultat de Ciències era tancada. És per això, que els sis-cents estudiants presents organitzaren una manifestació a la cruïlla de passeig de Gràcia i la Gran Via en direcció cap a la Diagonal, als crits de “Llibertat sindical” i “Libertad para los reunidos” i d’altres semblants. El grup continuà fins a Diagonal-Balmes, punt on es van asseure a terra tallant el trànsit, fins que foren dissolts per la policia. (CREXELL, 1987, Pag.70)

Cap a las quatre de la tarda, unes dues-centes persones, entre familiars i estudiants, es van manifestar, a la plaça de la Creu de Pedralbes. La manifestació, de forma ordenada, va arribar fins a la part posterior del convent, al carrer Capitán Martín Busútil (Bosch i Gimpera). “La manifestación fue detenida por un oficial que tras unas breves palabras con los familiares que encabezaban la manifestación, dijo que esperasen hasta la llegada del inspector. Acto seguido sonó un silbato y salió la caballería que hasta aquel momento no se había hecho visible. La gente se había ido sentando en el suelo y ante la presión de la caballería y de los números procedió a levantarse retirándose despacio y ordenadamente. (...) se produjeron algunas interpelaciones entre manifestantes y policias, que subitamente iniciaron una carga los números y la caballería. Reconstituyéndose el orden de la manifestación que, lentamente y cons signos evidentes de protesta, regresó al punto de partida presionada constantemente por la caballería y por pequeñas cargas de la policía de a pie...“ (Document que comença “Desde principios de febrero...” al CEHI)

“Havent sopat, es constatà que a fora alguns cotxes es manifestaven pels carrers adjacents tocant insistentment els clàxon. Aquesta mateixa tàctica havia estat emprada durant tota la tarda en els diversos punts de la ciutat on hi havia proves d’adhesió als confinats” (CREXELL, 1987, Pag.76)

Divendres 11

A las dotze aproximadament es produeix la irrupció de la policia.
Els convidats son detinguts i els estudiants son obligats a entregar el DNI

La noticia del desallotjament es va estendre per Barcelona i comença una campanya de solidaritat:

“A las trece horas por las calles de Barcelona, en especial desde Diagonal hasta la calle de Diputación y por las calles transversales, grupos de 30 a 40 estudiantes se manifiestan gritando DEMOCRACIA Y LIBERTAD.”  (Document que comença “Desde principios de febrero...” al CEHI)
 
El dia 12 “a las nueve horas, la policía niega la entrada de alimentos a los detenidos, comentando que “es cuaresma y les irá bien ayunar” (...) A las dieciocho horas, se reunen grupos en la Diagonal, frente a la Iglesia de Pompeya (Padres Capuchinos). A las dieciocho treinta horas, parte de la gente reunida entra en la Iglesia – aproximadamente unas 700 personas – entonan el Virolai mientras va entrando más gente. Una vez el templo completamente lleno, se sale ordenadamente en dirección al Paseo de Gracia, uniéndose a los grupos de manifestantes que se hallan en la Diagonal. A las dicinueve horas había aproximadamente unas 3000 personas en el trozo comprendido entre Vía Augusta y Paseo de Gracia, situados en la Diagonal, en ambos lados del paseo. Se inicia un movimiento rápido de la Policía en la calle Córcega, entre Diagonal y Rambla de Catalunya, entre silbidos y gritos de los manifestantes. Acto seguido la Polícia carga contra la gente estacionada, a golpes de porra. Se procede a diversas detenciones...”  (Document que comença “Desde principios de febrero...” al CEHI)


Es va convocar una manifestació per el 17: “la manifestació del 17 de març va assolir un nivell de participació ciutadana sense precedents, fet que a la vegada situava l’acció estudiantil com a desvetlladora d’un moviment popular amb una incidència política molt superior a la de la simple solidaritat amb la lluita universitària. El Cinc d’Oros aparegué ocupat aparatosament per la policia, però això no impedí que de vuit a deu de la nit, entre deu i quinze mil persones, estudiants, treballadors, capellans, professionals, gent vinguda de comarques i homes i dones de molt diversa condició es manifestessin per la Diagonal, el carrer de Balmes, la Travessera de Gràcia i la Via Augusta, entre aplaudiments i simpaties generals, molta gent als balcons, el transit interromput...en una gran  homenatge del poble de Barcelona al paper capdavanter que els estudiants estaven jugant en la lluita per la democràcia...” (COLOMER I CALSINA, J. M., 1978, vol.1, pag.244)  
 

Conclusions de la Caputxinada

“L’acte de la Caputxinada també fou important per d’altres raons. Una d’elles perquè aquest desafiament a la dictadura provenia d’estudiants pertanyents a les classes mitjana i alta de la societat catalana. (...) Els nois i noies que van possibilitar la creació del SDEUB tenien, a més altres característiques molt concretes. Eren gent que no havien viscut ni la guerra civil ni la duríssima postguerra.”  (CREXELL, 1987, Pag.17)

“La importància de la Caputxinada rau també en les conseqüències de tot ordre que va comportar. Per una banda tenim l’amplia solidaritat popular que va provocar en tota mena d’ambients, fet que feia anys que no es produïa. Per una altra part, aquesta amb repercussions històriques, la Caputxinada va ser el detonant que va possibilitar el naixement de diverses coses. En primer lloc, és clar, de la Taula Rodona, el primer organisme unitari veritablement representatiu de tota Catalunya en lluita contra el franquisme. En efecte, per primer cop d’ençà del 1939 trobem asseguts al voltant d’una mateixa taula des dels demòcrata-cristians d’UDC fins als comunistes del PSUC, comptant, a més, amb la presència de gent del moviment obrer, dels col-legis professionals, d’entitats cíviques, de grups cristians, etc.(...) La Taula Rodona va permetre que més endavant es constituís la Comissió Coordinadora de forces polítiques i sobretot l’Assemblea de Catalunya. En resum, doncs, que la història de l’oposició democràtica al franquisme al nostre país té el seu punt d’inflexió a partir del 1966.” (CREXELL, 1987, Pag.19-20)


Maria Aurèlia Capmany ho recorda així: “La majoria dels qui érem al convent (...) vam tenir durant els dies de la caputxinada una experiència comuna i del tot inesperada: la vida en comunitat en un ambient de tensió memorable. (...) Jo voldria afegir doncs, dues o tres imatges que m’han quedat en el record (...) el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció inesperada. (...) M’agradaria recordar també, malgrat se n’ha parlat moltes vegades, l’esperit de solidaritat que s’establí.” (CREXELL, 1987, Pag.234-235)

Afegeix un nou comentari