Manifestació de capellans

Manifestació de capellans
11 de maig de 1966

Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

L’11 de maig de 1966, unes quantes desenes de capellans, molts d’ells vestits amb la clàssica sotana, es manifestaren per la Via Laietana de Barcelona, des de la Catedral fins la porta de la Prefectura Superior de Policia. Protestaven per les tortures de les que havia estat objecte l’estudiant detingut Joaquim Boix i volien entregar una carta al cap de la policia Antonio Creix La manifestació fou durament reprimida per la policia franquista i aquella imatge de capellans perseguits pels agents de la policia política de la dictadura, coneguts popularment com a grisos, significà un fort impacte emocional en una Barcelona immensa encara en el nacional-catolicisme. Alguna cosa s’estava trencant entre el règim franquista i, almenys, una part de l’Església Catòlica.
El 1969 quatre capellans van ser jutjats i condemnats pel Tribunal d’Ordre Públic com a inductors d’aquells fets, encara que finalment van ser indultats. Aquell any els capellans es van tornar a manifestar al pati del bisbat contra l’arquebisbe Marcelo González per permetre el judici contra els quatre clergues.

 

Entrevista a Jordi Liguerre  (ex capellà):

“En una d’aquestes reunions de curs, amb gent de Sabadell, de Cornellà, ens van informar que en una assemblea d’estudiants havien agafat gent i els havien torturat. Vam pensar de fer alguna cosa (...) Pot semblar ingenu, però nosaltres, rerefons polítics en aquell moment no en teníem. Ho veiem un atemptat contra la dignitat humana i ja està. A nosaltres en aquell moment ens va sorprendre. En determinats àmbits no era sabut que es torturés sistemàticament. Hi havia dubtes”.
“Vam accelerar les reunions i les trucades convocant tal dia a tal hora al claustre de la Catedral. Es va córrer. Ho fèiem per afinitats, per grups de coneguts. Trucàvem i dèiem, escolta’m tu que ens veiem tal dia al claustre de la Catedral. Ja sabiem a qui aviem d’avisar i a qui no. No dèiem què, però tothom mes o menys ja ho sabia. Sent capellans no era res estrany. No era cap novetat”.
“Es va decidir presentar un document   al cap de policia de Barcelona. El com  exactament no ho sabíem. Jo recordo que s’ens va dir allà”.
“Ens trobem allà, va arribant gent, érem cent i pico de capellans. De Barcelona i rodalies. Ens van convocar a les 12 del matí. I els secretes ja estaven per allà. Ens vam quedar en grups parlant i de sobte un, no recordo qui va ser, ens va reunir i ens va dir que s’aniria caminant pel carrer que va de la Catedral a Via Laietana, pacíficament (riu). I ens vam posar en marxa. Tots amb sotana. Que es veiés que érem capellans Va ser silenciós. Podíem haver cantat coses, perquè hi havia gent que cantava molt bé, gregorià i coses d’aquestes... (riu). Jo no crec que fóssim conscients del que podia passar. Pensàvem (riu) que la sotana encara representava alguna cosa a nivell formal i que no actuarien com van actuar”.
“Ja quan vam sortir d’allà, caminàvem per l’acera, la policia secreta (la Brigada político- social) ens va començar a cridar “curas comunistas, estais manipulaos”, i no se que. Els tios estaven congestionats, calents. Hi havia sis cotxes patrulla (Mercedes Benz negres) aparcats. Jo vaig pensar: això acabarà malament”.
"Arribem allà, parlem amb el sargento i ell diu que d’entrar res de res. La consigna era mantenir-nos allà tot el temps que fos possible. Mentre estàvem parlant, de dins surten els grisos repartint. Estàvem tallant via Laietana. Recordo que cadascú va fugir per on va poder. Estaven fent obres i jo vaig caure a la rasa. Allà em van abonar, però un braç d’un obrer- i aixó no es poesia eh?- el tio em diu cógete, cógete i no se ben bé com, m’ agafo i vaig fotre un salt –tenia 25 anys- i vaig sortir corrents cap al Palau de la Música”.
"Em vaig trobar amb un company, corrents. Recordo dues dones cridant assassins a la policia des del balcó. Allò era insòlit. Al matí, la policia perseguint gent amb sotana. Allà fins al metro d’Urquinaona hi havia policia secreta pegant amb barres de ferro, que feien més mal que les altres. Jo, que havia d’anar a fer unes gestions, anava amb la cartera, corrents, i agafant-me la sotana. Vaig arribar al metro i ja me’n vaig anar. A d’altres que s’havien refugiat als portals, els van obrir el cap”.
“Arribat a la parròquia, sense haver dinat, no vaig comentar res al rector ni a la majordoma, i em vaig estirar al llit. Estava desconcertat pel que havia viscut, no massa adolorit encara, però amb una satisfacció íntima d’haver participat en una acció justa”.
“Ho volien amagar. No hi va haver cap detenció denúncia o citació de la policia. Es volia frenar per no provocar més. Suposo que hi va haver pactes entre el bisbat i la policia. Es va voler tallar. Fer interrogatoris a capellans hauria estat massa”.
“Un cop a casa, ens convoquem, una altra vegada pel mateix sistema, per trobar-nos dos dies després al bisbat. Mentre corríem nom ens podíem convocar. Volíem que el bisbe (Modrego) es posicionés, però no ho va fer”.
“Les autoritats de l’església ens van dir que ho havíem fet molt malament, que allò havia estat una bajanada. Que nosaltres no havíem d’entrar en política. Que havíem de tornar a la parròquia i fer el que havíem de fer. No s’esperava cap miracle, que ens recolzessin.”

Afegeix un nou comentari