Manifestació proamnistia

Manifestació proamnistia
1 i 8 de febrer de 1976

Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

Després de la mort de Franco, amb la conseqüent i manifesta debilitat del Règim, l’acció dels partidaris de la democràcia s’intensificà. Mentre l'oposició política es reorganitzava, els treballadors van aguditzar el conflicte a les fàbriques, i la societat civil començava a mobilitzar-se cada cop amb més vitalitat i determinació. La lluita per l'amnistia dels presos polítics es convertí en una de les seves puntes de llança.
A mitjan gener del 1976, un ampli ventall d'entitats ciutadanes ―encapçalades per la Federació d’Associacions de Veïns―, va presentar a les autoritats una petició per realitzar una manifestació pro amnistia, “pacífica i silenciosa”, a la via pública. Després de dies de negociació, el permís va ser denegat. Era massa tard. El rumor sobre la convocatòria havia aixecat tal expectació, que ja era impossible fer marxa enrere. La cita es mantingué.
El matí del diumenge 1 de febrer, dessota d’un sol fred, desenes de milers de persones sortiren al carrer i es dirigiren al punt assenyalat. La intenció era concentrar-se al Saló Víctor Pradera (actual Passeig Lluís Companys), i des d’allí marxar fins la Plaça Catalunya. El desplegament policíac era imponent a tot el centre de la ciutat. Tanmateix, les primeres càrregues es produïen al costat del Palau de Justícia. Davant de la impossibilitat de quedar-se allí, els manifestants decidiren reorganitzar-se més amunt, a la confluència entre Travessera de Gràcia i el Passeig General Mola (actual Sant Joan). Un cop allí, els grisos, amb la porra a la mà, tornaren a tancar-los el pas. Molts, llavors, decidiren asseure’s a terra. S’esdevingué una nova càrrega, més violenta, precedida de bombes de gasos lacrimògens. Però la intervenció policíaca no va acovardir els manifestants, que es disgregaren en desenes de grupuscles decidits a seguir endavant.
La Diagonal, els carrers de Girona, Bruc, Pau Claris, Roger de Flor, la Gran Via… L’Eixample es convertí en un camp de batalla. Es muntaren barricades encreuant i bolcant cotxes, i en molts punts es responia la policia amb pluges de pedres. En resum, i malgrat que l’acció policíaca estigués dirigida per un helicòpter omnipresent, la situació desbordà les forces de l’ordre durant més de cinc hores.

Manifestants motoritzats

Mentre alguns resistien al Passeig de Gràcia, i d'altres anaven pel carrer Aragó, un nombrós grup es va concentrar davant la presó Model. Allí es van registrar noves càrregues, salts i corredisses. Quan els grisos aconseguien desembarassar una zona, apareixien nous focus en una altra, gairebé a l'instant.
Des de les finestres i els balcons de les cases es rebia amb aplaudiments i crits d'ànim el pas dels manifestants. Als carrers, alguns comerços i llocs públics els aixoplugaven quan calia. D’altra banda, centenars de vehicles privats detenien la seva marxa en encreuaments estratègics, dificultant el pas dels jeeps de les unitats antidistiurbis. Els clàxons i el crit “Lli-ber-tat, Am-nis-tía, Es-ta-tut d’Au-to-no-mi-a” es confonien amb l’incessant so de les sirenes. El col·lapse fou enorme. La policia s’acarnissà amb molts automobilistes, destrossant a cops de culata les llunes dels cotxes, obligant-los a sortir o colpejant-los en l'interior dels vehicles. Hi va haver 2 detencions i 18 ferits.
 
El 8 de febrer

Una setmana després, convocades per l’Assemblea de Catalunya, milers de persones tornaren a prendre el carrer. Les autoritats disposaren més de 8.000 efectius policíacs, que es van emprar amb extrema duresa. Els manifestants tornaven a plantar cara. Hi hagué nombrosos ferits i 30 detinguts.
Les mobilitzacions, les més importants en la lluita antifranquista des del final de la Guerra Civil, van ser una veritable demostració de força de la ciutadania, i un impuls decisiu en el camí cap a la democràcia. A treball, òrgan del PSUC, es podia llegir: “la presència grandiosa, serena i forta ―sense precedents de la guerra ençà― del poble al carrer. No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”

Afegeix un nou comentari