Vaga de tramvies

Vaga de tramvies
març de 1951

Missatge d'error

The spam filter installed on this site is currently unavailable. Per site policy, we are unable to accept new submissions until that problem is resolved. Please try resubmitting the form in a couple of minutes.

El 1951 ja feia 12 anys que la ciutat patia la fam, el fred i l’opressió. Els salaris no arribaven a cobrir les exigències més elementals de la vida familiar, i cada nou hivern era sinònim de sofriment. L’angoixa i la indignació popular anaven de bracet, però ningú no s’esperava un esclat. A principis d’any, la Companyia de Tramvies va aprovar una pujada considerable en el preu dels bitllets (de 0’50 a 0’70 cèntims), i, encara que s’escoltaren algunes veus crítiques, l’increment s’acceptà amb resignació. No obstant això, les notícies arribades des de Madrid ofuscaren als barcelonins: allí el bitllet mantenia el seu preu de 0’40 cèntims.

3000 vidres trencats

A mitjans de febrer algú posà en circulació un full volant que convidava a no utilitzar el tramvia. El dia 24, de manera espontània, va començar una autèntica revolta popular que, d’entrada, s’acarnissà amb els vidres dels tramvies. Aquella nit, a Gràcia, l’Eixample, Sants, Horta, Sant Martí, Gran Via, al Paral·lel i la Barceloneta, més de 3000 vidres foren esmicolats a mans de grups de ciutadans enfurismats. Després de les pedrades, alguns cotxes van ser bolcats i després incendiats. Els enfrontaments amb la policia se succeïen. Un nen de cinc anys va resultar mort. Les autoritats, sorpreses, titubejaven. La participació dels estudiants, amb la seva creativitat propagandística en forma de fulls volants, pasquins i pintades, va donar un nou impuls a la protesta. Cada cop més usuaris –per convicció o per por- es negaven a pujar al tramvia. L’1 de març el boicot ja fou total. Des de primera hora del matí, els carrers s’ompliren d’homes amb granota blava, caminant envers les fàbriques amb la carmanyola a la mà. Els tramvies circularen completament buits, amb el conductor, el cobrador i la policia com a únics passatgers. Durant la resta de la setmana, els barcelonins seguiren caminant.
El diumenge, després del partit entre el Barcelona i el Santander, les autoritats disposaren desenes de tramvies a la sortida del camp de Les Corts. La pluja no havia deixat de caure en tot el dia, però els aficionats van preferir mullar-se i tornar caminant a les seves llars.
El 6 de març, acabada una reunió d’urgència amb els poders fàctics de la ciutat, el governador civil, Eduardo Baeza, anuncià la rebaixa de les tarifes als preus anteriors.

A la vaga general!

El pols popular es va mantenir. La metxa estava encesa i les concessions governamentals ja no eren suficients. Després d’una tensa reunió a la seu del CNS, sindicat vertical oficial, alguns sectors de les bases van plantejar la possibilitat d’anar a la vaga, en solidaritat amb els detinguts i contra la carestia. La proposta no es va aprovar, però la consigna “Dilluns no es treballa, dilluns no es treballa”, va començar a circular a través del boca-orella. Els directors de les empreses reberen trucades anònimes: “Arriba España! Aquí la CNS, le hacemos saber que el lunes 12 no se ha de trabajar”.
El 12 de març, la primera vaga general contra el Règim paralitzà les fàbriques principals i el petit comerç. Hi hagué altercats a tota la ciutat, especialment a la zona del centre. Milers de persones es congregaren a la Plaça Catalunya, l’Hotel Ritz fou apedregat i, a la Plaça Sant Jaume, la multitud incendià una furgoneta davant de l’Ajuntament.
La vaga s’allargà tres dies, durant els quals els carrers quedaren deserts. La ciutat es va militaritzar i es van practicar centenars de detencions.
Els successos de març, atribuïts pel règim franquista al “comunismo internacional dirigido desde Moscú”, van acabar amb la fulminant destitució del governador, el delegat provincial del sindicat i els caps de la policia.
Tota la premsa internacional es va fer ressò de l’episodi. Al diari socialista belga “Le Peuple” es podia llegir: “ha estat una lleugera sensació d'alleugeriment, com si haguéssim apreciat els primers símptomes de vida en un ofegat al que crèiem definitivament mort”.

Afegeix un nou comentari